Després... el no res.
Ahir em van dir que quedar-se al carrer era una possibilitat immensa per tornar a pensar què vols fer, què vols ser, on i com. Potser és veritat, però ara mateix només vull deixar d'escoltar als meus caps, els que m'ha fet fora, cada dia dient-me: com et trobes Osvaldo? -Què vols dir?, com penses que estic, imbècil?, què no veus que m'has deixat buit de feina i ple de problemes?, com vols que estigui, pusilànim?
Mai dic res. Faig la ganyota, faig el soroll i els deixo passar fins els seus despatxos. Grissos, però amb el poder al seu costat.
Intento pensar en el futur, però encara tinc que tancar la porta del passat. Empassar-me el disgust, la tristor, la ràbia, el desencant.
Oblidar. I tornar a sentir-me en pau.
