Xiprer

(27 d'agost del 2010)

Puntuals a la cita,
t'hem llegit vora el petit xiprer,
sense oblidar l'espígol olorós
i amb el dolor molt viu, encara,
però la serena distància del ritu massa repetit.

Incapaç de llàgrima, com d'habitud,
he arrencat una pinya
tupida, sense fissures,
i l'he mossegada: buscava gustar
l'amargor de la mort, remoure'm l'entranya
i plorar,
mentre el vent cobria el silenci
i aplacava la calor eixuta de l'Urgell.

No he tingut sort, el sabor no era agre:
l'aspror m'ha estarrufat la llengua
i fins les dents han notat que la collita era verda.

13 mesos

Sí, mira: l'hauríem subratllat, aquesta data. Ens hauria fet gràcia la simbologia del número i, sense celebracions ni altra espurna que un somrís, hauríem coincidit que seguia sent un bon títol per a un dietari. Jo hi hauria insistit, si més no. Potser, tirant llarg, hauríem dinat plegats.

És clar que, per a això, aquell 27 d'agost hauria d'haver passat a la nostra petita història per algun altre motiu. O la mort hauria de ser viscuda d'una altra manera. O, senzillament, ser una altra cosa. Una presència plana, però real, o en dos dimensions, o una seqüència d'aparicions fugaces i tènues com una flama, breus però intenses, impalpables però abrasants.

Però no. Aquest no és el tracte. Cal creure que no n'hi ha, però si al final resulta que sí, el misteri segueix sent impermeable d'aquesta banda de l'existència. De manera que queda tirar de tòpic, del tan lluny i tan a prop a la vegada, i culpar la tardor de l'enyorança que m'embolcalla fa dies. Com si ara que recomença el curs em fes mandra, o por, tornar a passar-lo sense tu; com si just ara comencés a entendre el profund significat del "mai més"; o, qui sap?, com si t'haguessis volgut fer present aprofitant l'efemèride.