Sense ruta

Perdre la feina i sentir ràbia.

Perdre hores buscant-ne una de nova i sentir impotència.

Perdre la brújula i no sentir res.

Deu fer cosa de cinc mesos que vaig obrir aquest blog sense lectors amb ganes d'abocar merda sobre els misèrrims, d'explotar per la injustícia i el maltracte humà, de rebentar amb paraules el funcionament empresarial que no distingeix cares, de denunciar els noms i cognoms, si en tenia necessitat, que porten un Titànic directe a l'iceberg més gran del planeta. Però no he estat capaç de venir-hi gaire i ara...

... ara ja no és només la proa. No tinc timó, ni brújula, ni pal major. El velam ha quedat fet malbé i el mar, tot al voltant, és immens i fosc. Ni capità, no hi ha. "Però et toca navegar i arribar a bon port", em diuen. "Hi ha esperances dipositades en aquest contramestre", sento. Ningú no sap que no tinc full de ruta.

Buit 2

Avui m'he aixecat i he mirat el dia de pluja i he pensant que encara em queda un mes per deixar la feina definitivament. 

Després... el no res. 

 

Ahir em van dir que quedar-se al carrer era una possibilitat immensa per tornar a pensar què vols fer, què vols ser, on i com. Potser és veritat, però ara mateix només vull  deixar d'escoltar als meus caps, els que m'ha fet fora, cada dia dient-me: com et trobes Osvaldo? -Què vols dir?, com penses que estic, imbècil?, què no veus que m'has deixat buit de feina i ple de problemes?, com vols que estigui, pusilànim? 

Mai dic res. Faig la ganyota, faig el soroll i els deixo passar fins els seus despatxos. Grissos, però amb el poder al seu costat. 

Intento pensar en el futur, però encara tinc que tancar la porta del passat. Empassar-me el disgust, la tristor, la ràbia, el desencant. 

Oblidar. I tornar a sentir-me en pau. 

Buit 1

M'han fet fora i després, els cínics m'han demanat que com em trobo, que si estic bé. He fet un soroll i una ganyota i els he mirat des dels meus ulls plens de tristor fins al fons dels seus ulls. No he trobat res.

Buit.

Buit de llibres i d'escriptors, buit de premis, buit de portades taronges, buit de la meva feina, de la meva passió, buit de companys, buit de mi mateix. 

Ells s'han quedat amb tot. 

Ells s'han cruspit la nostra història, la nostra vida, els nostres somnis; però s'han deixat un detall. Les meves mans encara poden escriure, crear, desitjar, omplir, buidar, esborrar, donar la meva versió de la història, fins i tot, canviar la història.

"...y no será un acto de venganza, será un acto de justicia." S.V