Perdre la feina i sentir ràbia.
Perdre hores buscant-ne una de nova i sentir impotència.
Perdre la brújula i no sentir res.
Deu fer cosa de cinc mesos que vaig obrir aquest blog sense lectors amb ganes d'abocar merda sobre els misèrrims, d'explotar per la injustícia i el maltracte humà, de rebentar amb paraules el funcionament empresarial que no distingeix cares, de denunciar els noms i cognoms, si en tenia necessitat, que porten un Titànic directe a l'iceberg més gran del planeta. Però no he estat capaç de venir-hi gaire i ara...
... ara ja no és només la proa. No tinc timó, ni brújula, ni pal major. El velam ha quedat fet malbé i el mar, tot al voltant, és immens i fosc. Ni capità, no hi ha. "Però et toca navegar i arribar a bon port", em diuen. "Hi ha esperances dipositades en aquest contramestre", sento. Ningú no sap que no tinc full de ruta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada