Dia Internacional

(del càncer de mama)

Què: el celebrem?
No sé a qui pertoca més, si a tu o a mi -és a dir a nosaltres, els que estem d'aquesta part. Tampoc sé si ens tocaria esperar-nos a que fos el dia específic del teu cas (que no sé si en té) o al del dia de tots els casos en general, que ara no recordo quan és.
Ja sé que no es tracta de celebrar res, sinó d'aprofitar i fer-ne pedagogia, i que tothom es conscienciï i que es generin fons i ajudes per a la investigació i que el monstre sigui cada vegada menys letal. Però em costa participar-hi, em remou l'entranya i em fa -sí, ho reconec- absolutament egoista: no hi vull pensar més, se me'n refoten els altres casos, a tu no et van servir de res tants dies internacionals i tants llacets de colors diferents.
Et sento replicar-me: podria passar-te a tu.
Potser llavors canviaré de pensament. Qui sap.
Per ara, el Dia Internacional em remou l'entranya quan topo amb una inevitable entrevista i una resposta tòpica: "Ya sé lo que es importante: vivir día a día".
És un llegir-la i sentir la gola inflada i humitat als ulls. No recordo que mai diguessis res de similar, més aviat parlaves d'acceptar la realitat i de combatre. Però no et calia recórrer-hi: tu feies tangible el tòpic, tu vivies dia a dia, però des de molt abans del fatídic 3 de març del 2008, suposo que des de sempre.
Duies el carpe diem encastat a l'ànima com un dogma de fe. Treies tot el suc de cada minut de cada hora de cada dia. Com si els celebressis tots i cadascun. Potser vas viure tan intensament que els dies van comptar-te per un i mig... Si fos així, ja eres vell, al fondejar l'illa. Càndid consol.
És clar que, si ho hagués sabut, t'hagués demanat d'afluixar una mica el carro i ara potser hi hauria menys homenatges, però més calidesa.
El ser o no ser adquireix, així, una nova dimensió, oi?
I doncs: celebrem o no celebrem?
Aquesta és la qüestió.