Afirma Pereira

"Deixi de freqüentar el passat, miri de freqüentar el futur"

Llegeixo Tabucchi i et trobo en paràgrafs subratllats, reelectures històriques, teories sobre la confederació de les ànimes que formen un mateix ésser. I et voldria preguntar què et va semblar el llibre, que no vas catalogar amb les teves habituals estrelles, si et va agradar l'adaptació cinematogràfica que sé que vas veure, si he entès el final igual que tu. És metaliteratura, oi? T'hi sobra o penses, com jo, que és el que complementa amb mestria un argument rodó, una trama que emociona tot i que hi passen poques coses i deixa molts moments per la reflexió sobre la vida, la llibertat, les idees i la mort?

"I els meus records, va demanar Pereira, i el que he viscut? Serien tan sols un record, va respondre el doctor Cardoso, però no envaïrien d'una manera tan present el seu present d'ara. Si continua així es tornarà una mena de fetitxista dels records, qui sap si es posarà a parlar amb el retrat de la seva dona. Pereira es va eixugar els llavis amb el tovalló i digué: ja ho faig, doctor. El doctor Cardoso va somriure. Vaig veure el retrat de la seva dona a l'habitació de la clínica, digué, i vaig pensar: aquest home parla mentalment amb el retrat de la seva dona, encara no ha elaborat el dol, és ben bé això el que vaig pensar, doctor Pereira. En realitat no és que hi parli mentalment, va afegir Pereira, hi parlo en veu alta, li explico totes les meves coses,

i és com si el retrat em respongués.

Són fantasies dictades pel super-ego, va dir el doctor Cardoso."

He de deixar de parlar amb els teus retrats? Rendir-me a la raó del Jo, oblidar la pena de l'Ell i superar el dol?

Amb qui m'hauré transformat quan ja no et parli?

No, Gran Mussol, no em vinguis amb les raons del psicoanalista, que et sento: per ara prefereixo aferrar-me a la fantasia.

Dantesca (Tancar el parèntesi)

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarritta.

El camí recte es va començar a tórcer ara just fa tres anys, en números rodons: durant les festes nadalenques del 2007 i l'entrada al 2008, que havíem anat a passar al tòrrid estiu correntí.

• La primera que ens ferí fou la veu del cardiòleg, Dr. Acosta: calia intervenir i col·locar algun tipus d'aparell a l'aorta, la corol·lària o vés a saber quina venota de per allí a la vora. En paral·lel, en aquest mateix cercle, la Dra. Teruggi confirmava sospites: la procreació seria un problema.

• La segona va ser el mes de soledat forçada: tornar d'Argentina el 31 de desembre a la nit, sol, i esperar, amb el cor en un puny, noves sobre la recuperació del pacient. En aquell moment no sabia que passarien tres anys abans de tornar-lo a veure.

• La tercera va marcar-nos a foc una data: el 3 de març, pronòstic negre al pulmó i al cervell. Pinten bastos: la força de voluntat i les teràpies difícilment batran el drac. Comença l'hora d'imaginar un futur ben diferent al que sempre havia idealitzat: no hi haurà contes de l'avi -els protocols científics són massa lents.

• La quarta no fou una sageta emmetzinada: va ser tot un Sant Sebastià, un cos deballesters, va ser el cercle infernal on Sísif empeny eternament la roca muntanya amunt, va ser l'últim descens, va ser el tènue tel d'humanitat que es difuminava i ja no podia amagar la decrepitud de la podridura, va ser el carrer de l'amargura, va ser la bena caient dels ulls, va prendre forma de reacció al·lèrgica; van ser tres setmanes d'agost cisellades en la pedra més dura i negra del record més íntim.

• La cinquena, un pur tràmit: una data, una hora, un darrer sospir.

27 d'agost del 2009, 13:34. Requiescat in pace.

• La sisena és el que ve després, fins avui encara: un any, quatre mesos i dotze dies d'homenatges i presentacions pòstumes, d'acostumar-se a un buit que és ple, però intangible, a una absència present, però irreal; temps de pensar-lo cada dia i fer-hi broma, de plorar i tenir dubtes, de... com collons expressar-ho?
  
  
• I la setena fou una il·lusió fosa de cop quan ja creixia, quan començava a prendre forma, quan discutíem noms i havíem comès la imprudència de fer-ho públic. La il·lusió d'omplir la buidor de vida nova, de fer nét i abocar-hi tot el coneixement adquirit i tot l'amor que encara fabriquem i ens sobra.

Hi ha hagut més morts i més circumstàncies adverses per a completar els nou cercles, però les set espases bellpuigenques m'han endurit prou com per resultar-hi irresponsablement immune, gèlidament distant.

En aquests tres anys no han estat poques les vegades que hem pensat -mig de broma, mig de debò- si algú no ens havia assenyalat, si no era hora que els déus es fixessin en altres, si no fóra bo tornar-se a batejar.

Per això, des que a l'estiu va consumar-se la setena, la necessitat de tornar a Corrientes se'm va fer imperiosa: em calia tancar el cercle o el parèntesi de malvestats iniciades arran de la darrera visita i la meva solitària fugida. Així mateix vam arribar-hi fa quinze dies, gairebé fugint de les tradicions nadalenques. Aterrar per sorpresa enmig d'un estiu tòrrid i humit va ser el tour-de-force necessari per trencar la dinàmica, el cop de puny sobre la taula, el dir fins aquí i prou.

En aquesta terra preselvàtica, de clima semitropical i frontera entre un cristianisme missioner i creences índigenes tan velles com la pluja i el Paranà impassible, avui hem batejat a l'Agustín. Té 9 anys i ho va decidir ell sol. La cerimònia ha estat un petit luxe, dedicada exclusivament als parents més propers: pares, germana, avis i els tiets de Barcelona. Li hem fet de padrins. A la petita església de Santa Ana de los Guácaras, de factura colonial, un capellà gros i suorós ha aconseguit, amb una missa amena i bromista, carregant-hi símbols i benediccions amb relíquies, que els més escèptics ens sentissim còmodes i fins commoguts.

A fora, començaven a agombolar-se núvols de totes les tonalitats del blau i el gris. Quan acabo aquestes línies, força hores després, plou a cor què vols. Plou com només he vist fer-ho aquí, que a cada tromba hi va la vida, que aquí és verda, resplendent, exhuberant. Poderosa vida.