
Vint-i-vuit presències. De totes les generacions possibles.
I una vintena d'absències, amb petició de disculpa pública, d'arreu dels Països Catalans que tant vas llaurar, amunt i avall, perquè els solcs fossin perennes.
Vull pensar que t'hauria agradat, l'acte; potser no ha estat el més emotiu dels homenatges, però sí el més singular, diria. I dels més massius, com pertoca a la ciutat que mai no et va fer sentir còmode però sense la qual no hauries pogut viure. Sona a Sabina, ho sé, tu també n'eres conscient. Paradoxes de la vida. Com aquesta que ens estira a seguir organitzant xous com el d'ahir, convençuts que en sortirem plorosos, reobrint la ferida, gairebé burxant-la ben endins, amb dos temes llachians que no tenien altra intenció que aquesta. I vestir l'acte amb pompa, sí, d'acord: però aquesta era la capa superficial.
Em queda aquest dubte, precisament: ho aproves? Sempre vas ser de llàgrima fàcil, no ho oblido, però més enllà que et puguis sentir orgullós del record continu que presideix les nostres vides, veus bé que de tant en tant tinguem aquesta necessitat d'encauar-nos a plorar-te? Dos anys i un mes després?
Suposo que això és el que ens dóna pau, ni que sigui a través d'un suplici públic. O potser justament per aquesta circumstància.