Saps? Avui he tornat a baixar per Villarroel. Feia setmanes o potser mesos que l'evitava, conscientment, i seguia el rumb Muntaner-València o Muntaner-Consell de Cent. A principis d'any, per inèrcia i amb l'adormiment del matí, seguia la ruta de sempre, la que feia camí cap a l'editorial, la que tantes vegades havíem fet junts, en cotxe, conduint normalment tu, però el darrer any també jo, que consistia en seguir tot Villarroel des de París o Buenos Aires i, creuat tot l'Eixample en direcció mar, entrar al Raval després de passar la Ronda de Sant Antoni. Doncs aquest any, et deia, m'he trobat arribant-hi, també, i havent de fer marrada per arribar a la cantonada de Diputació amb Pau Claris, la porta que vas obrir-me en una de les teves últimes jugades mestres.
Però a mesura que passaven els mesos i que provava nous camins –fins i tot tirar fins a Balmes–, m'he adonat que el de Muntaner és el més bonic de tots: el carrer és més senyorial i la cantonada amb Consell de Cent és, senzillament, espectacular. Les quatre façanes que fan xamfrà són superbes -o com a mínim tres de les quatre, la de costat muntanya/Llobregat no la tinc tan controlada– i, en general, el carrer és més agradable. Potser ho fan els comerços o els cafès, o que al no haver de travessar l'Avinguda Roma és tot ell més recollit i íntim. Hi fa molt, no t'ho negaré, el no haver de passar per davant de l'Hospital Clínic, és clar. Allí va començar tot. I encara que va acabar a l'altra punta de la ciutat, a Badalona, de fet, jo associo sempre el teu llarg procés a aquell primer mes en què venia a fer-te l'informe diari. El "parte" que tant exasperava als demés perquè no tenies orelles per res més, diuen encara ara. Jo sempre vaig creure, i la convicció més profunda m'ho diu encara, que no vaig dedicar-te tot el temps que podia, que em vaig desentendre del procés per no patir-lo, que mai no em vaig voler creure que fós terminal. Per això em dol el Clínic, ara. I per això ja fa mesos que vaig triar tirar per Muntaner: no pas per no pensar-te, sinó per no tirar sal a la ferida. Prou que la sento quan avanço per París i, conscientment, no giro el primer a la dreta i segueixo fins dos més enllà.
Però avui, et deia, hi he passat altre cop. Un homenatge absurd, com la majoria dels que fem cadascun de nosaltres en la més estricta intimitat, però que ens ajuden a sobreviure la teva absència. I és que ahir va fer un any de l'homenatge de veritat, el de Ca l'Agustí, recordes? El de la cinquantena d'escriptors aplaudint-te quan entraves al menjador, amb tota la voluntat recolzada en un bastó i la força del paracetamol, més mental que una altra cosa... però davant la insistència dels fills i la dona que t'havien muntat un dinar sopresa avançant-se al teu aniversari, oi? Eres massa valent, orgullós i tot, per desmuntar la jugada, però no sospitaves que tenia premi. Els teus escriptors: els consolidats, els que tu vas consolidar i els que hi aspiraven, per sempre més agraïts d'haver-te tingut com a lector-editor.
I, és clar, ahir que vam dinar plegats va sortir el tema. Confesso que no recordava que hagués estat l'11, és a dir que no havia lligat que feia un any i això que tinc ben present que demà passat en faries 62. En aquest any que s'ha escolat ràpid però carregat de llast, n'han passat de tots colors i de ben transcendents: el país es mou! Sents? És tan cruel pensar que t'has perdut tot el moviment de les consultes sobre la independència i que dissabte no eres a la manifestació que volia rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut (sí, quatre anys després l'han treta!) però que va convertir-se en el clam més evident d'un poble que reclama fer un salt endavant! Ni la "Roja" guanyant el Mundial ens espanta, mira què et dic: ho expressa ben clar el Partal en el seu
article d
'avui: "La truita s'ha girat i ara són ells els qui han d'expandir-se jugant a futbol mentre veuen com nosaltres fem política de la gran".
En fi, he comès l'error d'encabir massa temes, i prou que ens ho feies veure que calia centrar-nos! És la barreja de sensacions que fa un any que arrossego: mescla de ràbia, eufòria, impotència, tristesa, ganes d'esborrar el passat, nostàlgia i fam. Sí, fam: de construir, de menjar-me el món, de demostrar-me a mi mateix que tenies raó quan confiaves en mi sense que ni jo no ho veiés clar. També això em pesa quan passo per davant del Clínic. Perquè encara busco la manera d'alimentar-me.
