Mòrula

Tens un mes i quatre dies: còpula sintètica d'un dissabte de finals de maig.

Diumenge es consumava el feliç enllaç i dilluns 31 et posaves mans a l'obra: la difícil i laboriosa tasca de la multiplicació constant a un ritme frenètic alimentat, vés a saber per quins set sous químics, pel feliç encaix de dues peces d'un trencaclosques colossal. El més extraordinari és que, des d'aquell primer moment, la resta de peces te les fabriques tu mateix. I de moment te'n surts prou bé! No n'esperàvem menys: eres un 10 (o potser eres el 9?) en l'escala particular que et qualificava, i d'entrada vas aconseguir implantar-te... cosa que no podem pas dir del teu germà. Teníem noms per a tots dos, però ens concentrarem en tu sol, no pateixis, ja ni el trobem a faltar, l'altre, però has d'entendre que, al principi de tot, ens feia certa gràcia.

Un mes i quatre dies i ja has provocat disgustos i emocions a parts iguals. Menteixo: més emocions; però no viurem tranquils fins que la calor no afluixi i els dies s'escurcin sensiblement. Llavors ens acostarem als 3 mesos i seràs clarament perceptible pels de fora. I els patiments seran uns altres, que ja he començat a entreveure: qui em farà de guia un cop siguis fora? 

Però de moment, implanta't, no et demano res més: prou que ens ha fet patir la ginecòloga. Per ella ets una mòrula més, una entre centenars, uns quants blastocits que han superat el pitjor tràngol, que segueixen creixent contra tota llei lògica i s'encaminen cap a la fase embrionària, amb sac inclòs. Però per mi, per nosaltres, ets la mòrula. O el mòrula. Ens fas gràcia, què t'he de dir: et disminuïm i et declinem i tot: moruleta, morulae.

Mòrula: una paraula nova incorporada al dia a dia i que, em penso, et quedarà com a mot uns quants anys. Mòrula. I per què no?