- Papa, aquest és el meu fill.
Una escena absurda, sí, però fa tot el dia que se'm representa al cervell, que la penso, que hi dono voltes, com si justament avui li ho haguessim fet públic.
Una escena que no serà. Una escena que tampoc no hauria sigut: la moruleta hauria crescut acostumant-se a la presència de l'avi, a les seves rialles, a les seves cançons, a la seva olor, a dormir als seus braços, a tenir por o a riure cada vegada que el fes saltar enlaire, a escoltar les seves històries.
Però l'escena insisteix. La mòrula creixerà sense avi. Tampoc no és tan greu, sabrà viure sense i potser, de gran, obsessionat, s'entestarà en fer-ne un recerca personal i crearà un món paral·lel en què l'avi -meravelles de la ciència i la tecnologia- reviurà per ell, un futur que als pares se'ns escaparà del tot i potser veurem amb recel.
L'escena tindrà un sentit, d'anada. N'hi ha que creixen sense pare. O sense mare. I reeïxen i en fan la font de la seva inspiració. És la grandesa de la mort.
La misèria és que no té tornada: mai no va ser avi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada