Escolta, Volòdia!

T'hauria encantat la metàfora:

"N'estava ben segur. Nabiu Roig era un autodidacta a punt de demostrar el fruit del seu talent. Exaltat i eufòric, també ho va anunciar al bar Manila:
-Ja tinc llesta la barca. Hi ha algun voluntari, amb furgoneta, que em vulgui portar fins al pantà, per provar-la?
En van sortir dos. Dos manobres. El van acompanyar a casa seva. Van entrar, van ensumar l'aire estancat, la pintura i l'aiguarràs i es van meravellar d'aquella barca tan ben feta, tan ben acabada, tan polida. I amb els seus rems, pintats de dos colors, un de vermell i l'altre verd, i a la barca hi havia escrit amb pintura negra el nom, Aurora. Nabiu Roig es va ficar dins la barca, dins l'Aurora, i es va estirar:
-Veieu? Com un bressol, com un taüt, em va a la mida, m'hi sento molt a gust. De ganes viuria aquí dins... si tingués sostre, si s'hi pogués cuinar...
Llavors van anar per carregar-la. L'haurien de portar a mans fins a la cantonada, perquè la furgoneta no podia entrar en aquell carrer tan estret de sota muralla (que sempre feia olor de roba estesa i llessamí). Al final, però, no va caldre: la barca no passava per la porta. Era massa grossa. Ni girada, ni plana, ni del dret ni del revés, la barca no passava."

Com va escriure en Manel Ollé, "Ramon Erra no para de créixer com a escriptor".
I tu l'hauries temptat, atret, cisellat i enlairat. Poc a poc, sense precipitacions.
O l'hauries assaborit a distància i llestos, cofoi que aquesta literatura nostra segueixi viva i doni fruits nous, frecos, originals i exquisidament lúcids.

Vacances forçades

Vago.
Passen els dies i espero que soni el telèfon, un telèfon, i mentrestant vago.
A estones escric i no sé si m'ho crec.
També llegeixo, gran consol per a la columna del temps aprofitat.
Però, sobretot, vago. I ja fa dos mesos. No espremo les hores com tant vaig veure fer-t'ho, amb la seguretat de qui no dubta ni per un segon que la tasca val la pena, que omple, que apassiona, que no hi ha res millor per tal d'omplir de sentit cada minut viscut.

Escriure o no escriure, vet aquí la qüestió.
Però si no és l'escriptura, què tinc?, vet aquí el gran tema.
M'hi força una pulsió interior o una imaginada pressió externa?, vet aquí l'ambigüitat no resolta.

I mentre interrogo passa el temps. I vago. I tot em distreu del camí amb punt d'arribada.

Fins que un dia s'acabaran aquestes vacances forçades i ja tindré l'excusa, un cop més, per no dedicar-me als meus presumptes interessos. Però em sentiré útil. I disculpat, que no alleugerit: la sensació de mediocritat em pesarà fins que no demostri el contrari.

Una llosa, sí, la responsabilitat.