"N'estava ben segur. Nabiu Roig era un autodidacta a punt de demostrar el fruit del seu talent. Exaltat i eufòric, també ho va anunciar al bar Manila:
-Ja tinc llesta la barca. Hi ha algun voluntari, amb furgoneta, que em vulgui portar fins al pantà, per provar-la?
En van sortir dos. Dos manobres. El van acompanyar a casa seva. Van entrar, van ensumar l'aire estancat, la pintura i l'aiguarràs i es van meravellar d'aquella barca tan ben feta, tan ben acabada, tan polida. I amb els seus rems, pintats de dos colors, un de vermell i l'altre verd, i a la barca hi havia escrit amb pintura negra el nom, Aurora. Nabiu Roig es va ficar dins la barca, dins l'Aurora, i es va estirar:
-Veieu? Com un bressol, com un taüt, em va a la mida, m'hi sento molt a gust. De ganes viuria aquí dins... si tingués sostre, si s'hi pogués cuinar...
Llavors van anar per carregar-la. L'haurien de portar a mans fins a la cantonada, perquè la furgoneta no podia entrar en aquell carrer tan estret de sota muralla (que sempre feia olor de roba estesa i llessamí). Al final, però, no va caldre: la barca no passava per la porta. Era massa grossa. Ni girada, ni plana, ni del dret ni del revés, la barca no passava."
Com va escriure en Manel Ollé, "Ramon Erra no para de créixer com a escriptor".
I tu l'hauries temptat, atret, cisellat i enlairat. Poc a poc, sense precipitacions.
O l'hauries assaborit a distància i llestos, cofoi que aquesta literatura nostra segueixi viva i doni fruits nous, frecos, originals i exquisidament lúcids.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada