Vacances forçades

Vago.
Passen els dies i espero que soni el telèfon, un telèfon, i mentrestant vago.
A estones escric i no sé si m'ho crec.
També llegeixo, gran consol per a la columna del temps aprofitat.
Però, sobretot, vago. I ja fa dos mesos. No espremo les hores com tant vaig veure fer-t'ho, amb la seguretat de qui no dubta ni per un segon que la tasca val la pena, que omple, que apassiona, que no hi ha res millor per tal d'omplir de sentit cada minut viscut.

Escriure o no escriure, vet aquí la qüestió.
Però si no és l'escriptura, què tinc?, vet aquí el gran tema.
M'hi força una pulsió interior o una imaginada pressió externa?, vet aquí l'ambigüitat no resolta.

I mentre interrogo passa el temps. I vago. I tot em distreu del camí amb punt d'arribada.

Fins que un dia s'acabaran aquestes vacances forçades i ja tindré l'excusa, un cop més, per no dedicar-me als meus presumptes interessos. Però em sentiré útil. I disculpat, que no alleugerit: la sensació de mediocritat em pesarà fins que no demostri el contrari.

Una llosa, sí, la responsabilitat.