Se'm fa estrany pensar que no vas conèixer-los. Em són tan comuns!
Me'n sé gairebé totes les lletres i vaig córrer a comprar-me'n el segon àlbum el mateix dia que va sortir a la venda, ara no fa ni una setmana. Em costa de creure que una música i uns versos que diria que m'acompanyen des de fa qui sap lo, són d.I.: posteriors a tu. És la vida que no s'atura, què t'he de dir! I vindran més discs de Manel, i sortiran mes grups i potser em tornaré a esquinçar el turmell jugant a futbol i t'ho hauré d'explicar amb aquesta distància, parlant-me en segona persona, sabent que és fals, que faig trampa, però divertint-me amb l'engany i sentint un rau-rau a la panxa si coincideix que sona "La del soldadet", "Boomerang" o "La bola de cristall", tres melodies punyents que embolcallen històries tristes, nostàlgia d'infanteses felices o frases com "la vida que no hem viscut, simplement no existeix".
T'haurien agradat, ho sé. Cada cançó amaga un conte on l'important, sovint, és descobrir qui parla, quin és el punt de vista que han decidit agafar per explicar una història més o menys convencional. A "Roma", del primer disc, el joc l'expliciten a la primera línia: "
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys...", a la resta cal buscar-lo en els meandres i pistes de cada tema, i no sempre és evident. No ho era a "Ai, Dolors" i no ho és a "Benvolgut", ni a "Criticarem les noves modes de pentinats". M'imagino l'estampa: al cotxe, tornant d'alguna convenció inútil o d'una presentació en algun poble lluny de Barcelona, on també llegeixen, tal com vam fer amb l'últim del Calamaro, te'n recordes? Encara em sorprenc de la meva sang freda quan desgranàvem "Los chicos": ho vas notar, oi, que per dins plorava? Vas saber que m'acomiadava sense que ni jo mateix en fos conscient? Per què vas preferir buidar-te amb l'Àlex o el Pare Massot? No és un retret, tranquil: és que t'hagués volgut dir, parafrasejant els Manel, que quan seré vell seguiré escrivint-te igual, en aquest bloc o dins del pap. I passa això: que ja ara t'he d'escriure i no podem comentar que aquesta cançó serrateja i que n'hi ha alguna altra que podria ben ser de Leonard Cohen o del Sabina i que, tant se val, el més extraordinari de tot és que tenen un segell propi, original, fresc, gens grandiloqüent, que sap descriure una realitat i una trajectòria vital que és més meva que teva, però que es torna universal per la potència d'algunes lletres.
He fet crema, avui, i he recordat altres dies del pare.
Mentiria si digués que el ventall ha estat tan ampli
que ha inclòs des de les vegades que, sent nen,
tornava d'escola amb un regal fet de fang,
fins als anys d'universitat en què, pel que fos,
dinava a casa i preparava per sorpresa una crema Royal.
Mentiria si digués que no t'he trobat a faltar,
que ja ho tinc superat, que només tinc atacs de nostàlgia
molt de tant en tant, quan sento una música especial
o veig una fotografia que, muda, explica
una història d'amor que es va truncar massa aviat.
M'agradaria saber sumar-hi ukeleles, oboès, violins, algun saxo i una bateria in crescendo, però aquest no és el meu negociat.
Felicitats i bon Sant Josep.
