Batega!

No em van caure les llàgrimes.
M'hi vaig esforçar, ho prometo, però no van caure. Només un lleu humiteig dels ulls. Potser l'emoció era massa forta, potser hi va faltar l'empenta (bum-bum, bum-bum) del doppler que no tenia l'ecògraf, potser m'he acostumat a no plorar per res. I voldria fer-ho, que no en quedi cap dubte. Voldria bategar, jo també, sentir que la sang em bull, que no m'he tornat de pedra.
De vegades ho penso: de pedra o de gel, i només alguna música em fon i m'eriça la pell o em nusa la gola.
Però des d'ahir he après que hi ha un nou símptoma: el no poder dir res. Davant una llumeta dèbil que s'encén i s'apaga, com l'intermitent d'un cotxe, a ritme constant, just al mig d'una massa informe, de la mida d'un gra d'arròs cuit, o deixes anar quatre cursilades fàcils o plores o calles davant l'esquifida immensitat del misteri: allò batega.
Gairebé tres anys i molts esdeveniments després, batega.
Alea iacta est.