XXX

Trenta.

Aficionats a felicitar-nos qualsevol efemèride felicitable, mes rera mes, seguim comptant la teva absència de trenta en trenta, cada dia 27. Puntuals.

I així hem arribat al trenta: un número suportable, proper, gairebé familiar.

El vuit-cents vuitanta-dos costa massa d'empassar i, com que falten poques hores per sumar-hi una nova osca que el deixarà endarrere per sempre, és preferible l'eufemisme.

Avui és l'endemà dels 62 de la mare, la xifra que tu ja no compliràs mai.

A partir d'ara ets més jove que ella, com en el poema del Margarit i el seu pare mort a la guerra.

Primavera, estiu, etcètera

Una altra autora que hauries perseguit fins als límits del fair play.

Un altre descobriment de la Isabel Obiols i la vella i tossuda factoria de La Magrana. Des d'on siguis deus somriure i aplaudir que un deixeble teu hi hagi anat a parar, oi? Els déus li donin sort i bon olfacte! En aquests sis mesos d'impàs, però, la imaginació em vola i em participa d'un parell de trucades per convidar a la Marta Rojals a dinar o a intercanviar quatre idees, en definitiva a desplegar les teves armes de seducció fins a convèncer l'ebrenca que, per ser encara millor escriptora, li calia passar pel teu adreçador.

Et sento: "Amb unes 50 o 75 pàgines menys, la novel·la hagués estat rodona."

Per afegir tot seguit: "Però, ep! És una gran primera novel·la, eh? Tens talent, t'has de polir, Troia no es va conquerir en un dia."

Inevitablement, la primera escena em remet a tu i el teu comentari entusiasmat sobre l'inici de Volver de l'Almodóvar:

"En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l'any passat i l'anterior. Trec un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granets de sorra minúsculs, penso, com de platja.

- A on vas amb mocadorets, dona? Que vols un drap?

L'Àngela de ca l'Alegre s'acosta armada amb un raspall d'escombra, porta un pulveritzador a punt de disparar i li pengen dos draps de cada espatlla.

- Que no t'ha donat re, ta tieta, per llimpiar?

No tinc temps de dir ai, que ja està fent raspallades a la superfície de la làpida, iaxecant un núvol localitzat de pols. Té, veus? i ara hi aplica quatre ruixades disperses d'un líquid rosenc: Això va molt bé, mira, i la creu, ara ho veuràs. Agafa el drap i comença a treure un llustre enèrgic dels paral·lelepípedes de la creu: Mira, mira, com brille, mira: noveta, semble, i les argolles, veus? Flas, flas, ruixa el coll d'una de les anelles, i ara de l'altra, i els treu una lluïssor que m'imagino que ni fa vint-i-sis anys, el matí de maig que s'estrenaven, no havien tingut.

- Carai, Angeleta, què és això, Cillit Bang?

L'activitat ha atret les dones, que fan amfiteatre al voltant de l'escena, carregades de draps, galletes, raspalls i pulveritzadors. Xiqueta, aviat no et coneixerem! Ara em toca somriure i sotmetre'm servilment a la conferència de premsa, mentre apunto una creueta més a la pissarra mental: Aviat no et coneixerem: creueta; Ara feie dies: creueta. No baixes gàrie, no: una altra creueta, doble. A veure quantes en portaré, al vespre."

Campanar

Pel (Del) meu germà

A recer teu

he perseguit bicicletes i pilotes,

un grapat d'anys,

mentre els teus dongs m'ensenyaven

l'hora, la festa, la mort.

M'has vetllat el son,

has acollit els meus amors:

amb tu a la vora m'he fet home

i m'ets tan familiar

que no et sé veure als llibres

d'Història: "joia del Gòtic",

enuncien.

La proximitat confón les mesures

com en un dia de boira.

La pau dels orígens

Dos anys i un mes després de tot, que són 25 mesos, per fer-ho rodó, uns 750 dies, la renovada Sala d'Actes de l'Ateneu plena i els teus fidels allí, una altra vegada, disposats fins i tot a fer una mica de teatre, a aixecar-se des de la platea i intervenir no més de dos minuts, per tal que l'acte d'homenatge i presentació del llibre fos un cor de veus, de timbres ben diferents, però rítmicament ordenades en un conjunt que sonava bé. Que sonava a tu. Ahir eres el fil que unia escriptors i família, l'excursionista i l'home de sobretaula generosa, el patriota i l'editor-esbudellador d'originals, el professor i l'amic fidel, el generador d'idees noves i l'individu capaç d'incloure les idees de totes les sensibilitats en benefici de la causa comuna.

Vint-i-vuit presències. De totes les generacions possibles.

I una vintena d'absències, amb petició de disculpa pública, d'arreu dels Països Catalans que tant vas llaurar, amunt i avall, perquè els solcs fossin perennes.

Vull pensar que t'hauria agradat, l'acte; potser no ha estat el més emotiu dels homenatges, però sí el més singular, diria. I dels més massius, com pertoca a la ciutat que mai no et va fer sentir còmode però sense la qual no hauries pogut viure. Sona a Sabina, ho sé, tu també n'eres conscient. Paradoxes de la vida. Com aquesta que ens estira a seguir organitzant xous com el d'ahir, convençuts que en sortirem plorosos, reobrint la ferida, gairebé burxant-la ben endins, amb dos temes llachians que no tenien altra intenció que aquesta. I vestir l'acte amb pompa, sí, d'acord: però aquesta era la capa superficial.

Em queda aquest dubte, precisament: ho aproves? Sempre vas ser de llàgrima fàcil, no ho oblido, però més enllà que et puguis sentir orgullós del record continu que presideix les nostres vides, veus bé que de tant en tant tinguem aquesta necessitat d'encauar-nos a plorar-te? Dos anys i un mes després?

Suposo que això és el que ens dóna pau, ni que sigui a través d'un suplici públic. O potser justament per aquesta circumstància.

El pou

Caminava i he caigut en un sot.
Cop sec, potser violent.
No sé si he perdut la consciència:
em fan mal els ossos
i la carn que en penja.

Si aixeco el cap veig el forat de llum
per on m'he escolat avall,
___________________ avall.
No puc calcular la distància,
no sé ni si sabré sortir-ne sol.

M'he acostumat a la roca freda del sot,
a la mica d'humitat i al verdet intuït,
fins la foscor ja em sembla relativa.

No s'hi està incòmode del tot,
______________________ aquí baix.
I la llum és tan amunt.

Primavera

Surten nens de sota les pedres:

riallers, ullesbatanats, marrans, inquiets.

Nens al parc,

nens als restaurants,

nens a les festes dels amics,

nens en panxes de companyes de feina.

Els avis que empenyen els cotxets són com tu.

Els pares que els netegen la babeta són com jo.

Però ni tu no ets avi -ni ho seràs,

Ni jo no sóc res.

I ara, dies llargs, felicitat als rostres

d'aquells que, inconscientment afortunats,

passegen progènie, flors i sol, inflats,

que no hi ha dinar complet sense postres.

Surto al carrer, camino, tants nens són un avís:

trista primavera, la d'un card entre llirs.

Ruleta russa

Si el tambor està mig buit, falles.

Si, a més, el percutor trontolla, estàs llest:

agraeix que no t'esclati a la mà.

Acuts a la perícia d'un franctirador,

li proporciones bales, ell hi posa l'ull:

l'encerta, però el tir duu la pólvora molla.

El darrer intent t'és aliè: des de la barrera

brindes per bales nòrdiques, potser eslaves,

estirp potent. El fracàs persisteix.

La sentència és dura, condemnat:

aprèn a suportar que ets l'extrem final,

el tret que dóna vida no l'encertaràs mai.

De regal: Manel

Se'm fa estrany pensar que no vas conèixer-los. Em són tan comuns!

Me'n sé gairebé totes les lletres i vaig córrer a comprar-me'n el segon àlbum el mateix dia que va sortir a la venda, ara no fa ni una setmana. Em costa de creure que una música i uns versos que diria que m'acompanyen des de fa qui sap lo, són d.I.: posteriors a tu. És la vida que no s'atura, què t'he de dir! I vindran més discs de Manel, i sortiran mes grups i potser em tornaré a esquinçar el turmell jugant a futbol i t'ho hauré d'explicar amb aquesta distància, parlant-me en segona persona, sabent que és fals, que faig trampa, però divertint-me amb l'engany i sentint un rau-rau a la panxa si coincideix que sona "La del soldadet", "Boomerang" o "La bola de cristall", tres melodies punyents que embolcallen històries tristes, nostàlgia d'infanteses felices o frases com "la vida que no hem viscut, simplement no existeix".

T'haurien agradat, ho sé. Cada cançó amaga un conte on l'important, sovint, és descobrir qui parla, quin és el punt de vista que han decidit agafar per explicar una història més o menys convencional. A "Roma", del primer disc, el joc l'expliciten a la primera línia: "Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys...", a la resta cal buscar-lo en els meandres i pistes de cada tema, i no sempre és evident. No ho era a "Ai, Dolors" i no ho és a "Benvolgut", ni a "Criticarem les noves modes de pentinats". M'imagino l'estampa: al cotxe, tornant d'alguna convenció inútil o d'una presentació en algun poble lluny de Barcelona, on també llegeixen, tal com vam fer amb l'últim del Calamaro, te'n recordes? Encara em sorprenc de la meva sang freda quan desgranàvem "Los chicos": ho vas notar, oi, que per dins plorava? Vas saber que m'acomiadava sense que ni jo mateix en fos conscient? Per què vas preferir buidar-te amb l'Àlex o el Pare Massot? No és un retret, tranquil: és que t'hagués volgut dir, parafrasejant els Manel, que quan seré vell seguiré escrivint-te igual, en aquest bloc o dins del pap. I passa això: que ja ara t'he d'escriure i no podem comentar que aquesta cançó serrateja i que n'hi ha alguna altra que podria ben ser de Leonard Cohen o del Sabina i que, tant se val, el més extraordinari de tot és que tenen un segell propi, original, fresc, gens grandiloqüent, que sap descriure una realitat i una trajectòria vital que és més meva que teva, però que es torna universal per la potència d'algunes lletres.

He fet crema, avui, i he recordat altres dies del pare.

Mentiria si digués que el ventall ha estat tan ampli

que ha inclòs des de les vegades que, sent nen,

tornava d'escola amb un regal fet de fang,

fins als anys d'universitat en què, pel que fos,

dinava a casa i preparava per sorpresa una crema Royal.

Mentiria si digués que no t'he trobat a faltar,

que ja ho tinc superat, que només tinc atacs de nostàlgia

molt de tant en tant, quan sento una música especial

o veig una fotografia que, muda, explica

una història d'amor que es va truncar massa aviat.

M'agradaria saber sumar-hi ukeleles, oboès, violins, algun saxo i una bateria in crescendo, però aquest no és el meu negociat.

Felicitats i bon Sant Josep.