Lul·liana

Dos viatges a Nova York, dos viatges (o tres?) a París, un a Venècia, un a Durango, un a Vitòria/Gasteiz, dos a Madrid, i uns quants trajectes Barcelona-Andorra, Barcelona-Palma i Barcelona-Gandia. Reunions d'alt standing, la Memòria d'un any d'infausta memòria, de què només vaig viure el darrer terç. I encara. Però això sí: bona camaraderia, ambient jovial, un bon mestre i dinars setmanals de direcció. I reunions-àpat amb elits literàries.

El pitjor de començar una nova feina és coincidir amb un final d'etapa, quan la il·lusió pels projectes que queden és la tercera copa d'una ampolla de cava oberta uns anys abans.

En quedarà el record, una línia en negreta al currículum, un parèntesi obligat i necessari. Com un colze: curt, ossut, punt d'arribada i de sortida, no-lloc ple de tendons i lligaments entre dos trams.

Dia Internacional

(del càncer de mama)

Què: el celebrem?
No sé a qui pertoca més, si a tu o a mi -és a dir a nosaltres, els que estem d'aquesta part. Tampoc sé si ens tocaria esperar-nos a que fos el dia específic del teu cas (que no sé si en té) o al del dia de tots els casos en general, que ara no recordo quan és.
Ja sé que no es tracta de celebrar res, sinó d'aprofitar i fer-ne pedagogia, i que tothom es conscienciï i que es generin fons i ajudes per a la investigació i que el monstre sigui cada vegada menys letal. Però em costa participar-hi, em remou l'entranya i em fa -sí, ho reconec- absolutament egoista: no hi vull pensar més, se me'n refoten els altres casos, a tu no et van servir de res tants dies internacionals i tants llacets de colors diferents.
Et sento replicar-me: podria passar-te a tu.
Potser llavors canviaré de pensament. Qui sap.
Per ara, el Dia Internacional em remou l'entranya quan topo amb una inevitable entrevista i una resposta tòpica: "Ya sé lo que es importante: vivir día a día".
És un llegir-la i sentir la gola inflada i humitat als ulls. No recordo que mai diguessis res de similar, més aviat parlaves d'acceptar la realitat i de combatre. Però no et calia recórrer-hi: tu feies tangible el tòpic, tu vivies dia a dia, però des de molt abans del fatídic 3 de març del 2008, suposo que des de sempre.
Duies el carpe diem encastat a l'ànima com un dogma de fe. Treies tot el suc de cada minut de cada hora de cada dia. Com si els celebressis tots i cadascun. Potser vas viure tan intensament que els dies van comptar-te per un i mig... Si fos així, ja eres vell, al fondejar l'illa. Càndid consol.
És clar que, si ho hagués sabut, t'hagués demanat d'afluixar una mica el carro i ara potser hi hauria menys homenatges, però més calidesa.
El ser o no ser adquireix, així, una nova dimensió, oi?
I doncs: celebrem o no celebrem?
Aquesta és la qüestió.

Xiprer

(27 d'agost del 2010)

Puntuals a la cita,
t'hem llegit vora el petit xiprer,
sense oblidar l'espígol olorós
i amb el dolor molt viu, encara,
però la serena distància del ritu massa repetit.

Incapaç de llàgrima, com d'habitud,
he arrencat una pinya
tupida, sense fissures,
i l'he mossegada: buscava gustar
l'amargor de la mort, remoure'm l'entranya
i plorar,
mentre el vent cobria el silenci
i aplacava la calor eixuta de l'Urgell.

No he tingut sort, el sabor no era agre:
l'aspror m'ha estarrufat la llengua
i fins les dents han notat que la collita era verda.

13 mesos

Sí, mira: l'hauríem subratllat, aquesta data. Ens hauria fet gràcia la simbologia del número i, sense celebracions ni altra espurna que un somrís, hauríem coincidit que seguia sent un bon títol per a un dietari. Jo hi hauria insistit, si més no. Potser, tirant llarg, hauríem dinat plegats.

És clar que, per a això, aquell 27 d'agost hauria d'haver passat a la nostra petita història per algun altre motiu. O la mort hauria de ser viscuda d'una altra manera. O, senzillament, ser una altra cosa. Una presència plana, però real, o en dos dimensions, o una seqüència d'aparicions fugaces i tènues com una flama, breus però intenses, impalpables però abrasants.

Però no. Aquest no és el tracte. Cal creure que no n'hi ha, però si al final resulta que sí, el misteri segueix sent impermeable d'aquesta banda de l'existència. De manera que queda tirar de tòpic, del tan lluny i tan a prop a la vegada, i culpar la tardor de l'enyorança que m'embolcalla fa dies. Com si ara que recomença el curs em fes mandra, o por, tornar a passar-lo sense tu; com si just ara comencés a entendre el profund significat del "mai més"; o, qui sap?, com si t'haguessis volgut fer present aprofitant l'efemèride.

Petit Príncep

No hi haurà guineus ni xais dibuixats,

per tu.

Ni pintarem l'habitació de blanc,

per tu.

Deixarem de mirar robeta als aparadors,

i els ulls s'humitejaran,

allí on fins avui espurnejaven,

al pas de cotxets i embarassades.

Per tu.

Has decidit no créixer.

O la Natura, que és sàvia,

ho ha decidit per tu, tant se val.

Sé que en pot venir un altre,

sé que llavors la il·lusió es reprendrà.

Però ell no seràs tu, petit príncep:

tu t'has perdut en un planeta ignot,

l'escuraxemeneies ha malmès la rosa

i has enfilat camí directe als dominis del rei

-que no et coneix, que no has conegut.

T'hem estimat massa massa d'hora

amb massa ànsia.

I ara carreguem la maledicció de la mòrula,

joc macabre:

ens has fet comptar onze,

quan tu paraves al set i mig.

Presentació

- Mòrula, aquest és el teu avi.

-  Papa, aquest és el meu fill.

Una escena absurda, sí, però fa tot el dia que se'm representa al cervell, que la penso, que hi dono voltes, com si justament avui li ho haguessim fet públic.

Una escena que no serà. Una escena que tampoc no hauria sigut: la moruleta hauria crescut acostumant-se a la presència de l'avi, a les seves rialles, a les seves cançons, a la seva olor, a dormir als seus braços, a tenir por o a riure cada vegada que el fes saltar enlaire, a escoltar les seves històries. 

Però l'escena insisteix. La mòrula creixerà sense avi. Tampoc no és tan greu, sabrà viure sense i potser, de gran, obsessionat, s'entestarà en fer-ne un recerca personal i crearà un món paral·lel en què l'avi -meravelles de la ciència i la tecnologia- reviurà per ell, un futur que als pares se'ns escaparà del tot i potser veurem amb recel. 

L'escena tindrà un sentit, d'anada. N'hi ha que creixen sense pare. O sense mare. I reeïxen i en fan la font de la seva inspiració. És la grandesa de la mort.

La misèria és que no té tornada: mai no va ser avi.  

11-J-10

Saps? Avui he tornat a baixar per Villarroel. Feia setmanes o potser mesos que l'evitava, conscientment, i seguia el rumb Muntaner-València o Muntaner-Consell de Cent. A principis d'any, per inèrcia i amb l'adormiment del matí, seguia la ruta de sempre, la que feia camí cap a l'editorial, la que tantes vegades havíem fet junts, en cotxe, conduint normalment tu, però el darrer any també jo, que consistia en seguir tot Villarroel des de París o Buenos Aires i, creuat tot l'Eixample en direcció mar, entrar al Raval després de passar la Ronda de Sant Antoni. Doncs aquest any, et deia, m'he trobat arribant-hi, també, i havent de fer marrada per arribar a la cantonada de Diputació amb Pau Claris, la porta que vas obrir-me en una de les teves últimes jugades mestres.

Però a mesura que passaven els mesos i que provava nous camins –fins i tot tirar fins a Balmes–, m'he adonat que el de Muntaner és el més bonic de tots: el carrer és més senyorial i la cantonada amb Consell de Cent és, senzillament, espectacular. Les quatre façanes que fan xamfrà són superbes -o com a mínim tres de les quatre, la de costat muntanya/Llobregat no la tinc tan controlada– i, en general, el carrer és més agradable. Potser ho fan els comerços o els cafès, o que al no haver de travessar l'Avinguda Roma és tot ell més recollit i íntim. Hi fa molt, no t'ho negaré, el no haver de passar per davant de l'Hospital Clínic, és clar. Allí va començar tot. I encara que va acabar a l'altra punta de la ciutat, a Badalona, de fet, jo associo sempre el teu llarg procés a aquell primer mes en què venia a fer-te l'informe diari. El "parte" que tant exasperava als demés perquè no tenies orelles per res més, diuen encara ara. Jo sempre vaig creure, i la convicció més profunda m'ho diu encara, que no vaig dedicar-te tot el temps que podia, que em vaig desentendre del procés per no patir-lo, que mai no em vaig voler creure que fós terminal. Per això em dol el Clínic, ara. I per això ja fa mesos que vaig triar tirar per Muntaner: no pas per no pensar-te, sinó per no tirar sal a la ferida. Prou que la sento quan avanço per París i, conscientment, no giro el primer a la dreta i segueixo fins dos més enllà.

Però avui, et deia, hi he passat altre cop. Un homenatge absurd, com la majoria dels que fem cadascun de nosaltres en la més estricta intimitat, però que ens ajuden a sobreviure la teva absència. I és que ahir va fer un any de l'homenatge de veritat, el de Ca l'Agustí, recordes? El de la cinquantena d'escriptors aplaudint-te quan entraves al menjador, amb tota la voluntat recolzada en un bastó i la força del paracetamol, més mental que una altra cosa... però davant la insistència dels fills i la dona que t'havien muntat un dinar sopresa avançant-se al teu aniversari, oi? Eres massa valent, orgullós i tot, per desmuntar la jugada, però no sospitaves que tenia premi. Els teus escriptors: els consolidats, els que tu vas consolidar i els que hi aspiraven, per sempre més agraïts d'haver-te tingut com a lector-editor.

I, és clar, ahir que vam dinar plegats va sortir el tema. Confesso que no recordava que hagués estat l'11, és a dir que no havia lligat que feia un any i això que tinc ben present que demà passat en faries 62. En aquest any que s'ha escolat ràpid però carregat de llast, n'han passat de tots colors i de ben transcendents: el país es mou! Sents? És tan cruel pensar que t'has perdut tot el moviment de les consultes sobre la independència i que dissabte no eres a la manifestació que volia rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut (sí, quatre anys després l'han treta!) però que va convertir-se en el clam més evident d'un poble que reclama fer un salt endavant! Ni la "Roja" guanyant el Mundial ens espanta, mira què et dic: ho expressa ben clar el Partal en el seu article d'avui: "La truita s'ha girat i ara són ells els qui han d'expandir-se jugant a futbol mentre veuen com nosaltres fem política de la gran".

En fi, he comès l'error d'encabir massa temes, i prou que ens ho feies veure que calia centrar-nos! És la barreja de sensacions que fa un any que arrossego: mescla de ràbia, eufòria, impotència, tristesa, ganes d'esborrar el passat, nostàlgia i fam. Sí, fam: de construir, de menjar-me el món, de demostrar-me a mi mateix que tenies raó quan confiaves en mi sense que ni jo no ho veiés clar. També això em pesa quan passo per davant del Clínic. Perquè encara busco la manera d'alimentar-me.

Batega!

No em van caure les llàgrimes.
M'hi vaig esforçar, ho prometo, però no van caure. Només un lleu humiteig dels ulls. Potser l'emoció era massa forta, potser hi va faltar l'empenta (bum-bum, bum-bum) del doppler que no tenia l'ecògraf, potser m'he acostumat a no plorar per res. I voldria fer-ho, que no en quedi cap dubte. Voldria bategar, jo també, sentir que la sang em bull, que no m'he tornat de pedra.
De vegades ho penso: de pedra o de gel, i només alguna música em fon i m'eriça la pell o em nusa la gola.
Però des d'ahir he après que hi ha un nou símptoma: el no poder dir res. Davant una llumeta dèbil que s'encén i s'apaga, com l'intermitent d'un cotxe, a ritme constant, just al mig d'una massa informe, de la mida d'un gra d'arròs cuit, o deixes anar quatre cursilades fàcils o plores o calles davant l'esquifida immensitat del misteri: allò batega.
Gairebé tres anys i molts esdeveniments després, batega.
Alea iacta est.

Mòrula

Tens un mes i quatre dies: còpula sintètica d'un dissabte de finals de maig.

Diumenge es consumava el feliç enllaç i dilluns 31 et posaves mans a l'obra: la difícil i laboriosa tasca de la multiplicació constant a un ritme frenètic alimentat, vés a saber per quins set sous químics, pel feliç encaix de dues peces d'un trencaclosques colossal. El més extraordinari és que, des d'aquell primer moment, la resta de peces te les fabriques tu mateix. I de moment te'n surts prou bé! No n'esperàvem menys: eres un 10 (o potser eres el 9?) en l'escala particular que et qualificava, i d'entrada vas aconseguir implantar-te... cosa que no podem pas dir del teu germà. Teníem noms per a tots dos, però ens concentrarem en tu sol, no pateixis, ja ni el trobem a faltar, l'altre, però has d'entendre que, al principi de tot, ens feia certa gràcia.

Un mes i quatre dies i ja has provocat disgustos i emocions a parts iguals. Menteixo: més emocions; però no viurem tranquils fins que la calor no afluixi i els dies s'escurcin sensiblement. Llavors ens acostarem als 3 mesos i seràs clarament perceptible pels de fora. I els patiments seran uns altres, que ja he començat a entreveure: qui em farà de guia un cop siguis fora? 

Però de moment, implanta't, no et demano res més: prou que ens ha fet patir la ginecòloga. Per ella ets una mòrula més, una entre centenars, uns quants blastocits que han superat el pitjor tràngol, que segueixen creixent contra tota llei lògica i s'encaminen cap a la fase embrionària, amb sac inclòs. Però per mi, per nosaltres, ets la mòrula. O el mòrula. Ens fas gràcia, què t'he de dir: et disminuïm i et declinem i tot: moruleta, morulae.

Mòrula: una paraula nova incorporada al dia a dia i que, em penso, et quedarà com a mot uns quants anys. Mòrula. I per què no?

Rumb per feina

Un any i un mes i mig després hi torno. 

No crec que sigui capaç del que mai he aconseguit: regularitat.

Ara hi ha un nou i poderós motiu, però també ho era el de la darrera entrada. Qui sap, potser mirant endavant i no cap endins aconseguiré millors resultats.  Continuo sense proa, amb el rumb marejat, però amb feina des de fa mesos, així que canvio la capçalera.