Campanar

Pel (Del) meu germà

A recer teu

he perseguit bicicletes i pilotes,

un grapat d'anys,

mentre els teus dongs m'ensenyaven

l'hora, la festa, la mort.

M'has vetllat el son,

has acollit els meus amors:

amb tu a la vora m'he fet home

i m'ets tan familiar

que no et sé veure als llibres

d'Història: "joia del Gòtic",

enuncien.

La proximitat confón les mesures

com en un dia de boira.

La pau dels orígens

Dos anys i un mes després de tot, que són 25 mesos, per fer-ho rodó, uns 750 dies, la renovada Sala d'Actes de l'Ateneu plena i els teus fidels allí, una altra vegada, disposats fins i tot a fer una mica de teatre, a aixecar-se des de la platea i intervenir no més de dos minuts, per tal que l'acte d'homenatge i presentació del llibre fos un cor de veus, de timbres ben diferents, però rítmicament ordenades en un conjunt que sonava bé. Que sonava a tu. Ahir eres el fil que unia escriptors i família, l'excursionista i l'home de sobretaula generosa, el patriota i l'editor-esbudellador d'originals, el professor i l'amic fidel, el generador d'idees noves i l'individu capaç d'incloure les idees de totes les sensibilitats en benefici de la causa comuna.

Vint-i-vuit presències. De totes les generacions possibles.

I una vintena d'absències, amb petició de disculpa pública, d'arreu dels Països Catalans que tant vas llaurar, amunt i avall, perquè els solcs fossin perennes.

Vull pensar que t'hauria agradat, l'acte; potser no ha estat el més emotiu dels homenatges, però sí el més singular, diria. I dels més massius, com pertoca a la ciutat que mai no et va fer sentir còmode però sense la qual no hauries pogut viure. Sona a Sabina, ho sé, tu també n'eres conscient. Paradoxes de la vida. Com aquesta que ens estira a seguir organitzant xous com el d'ahir, convençuts que en sortirem plorosos, reobrint la ferida, gairebé burxant-la ben endins, amb dos temes llachians que no tenien altra intenció que aquesta. I vestir l'acte amb pompa, sí, d'acord: però aquesta era la capa superficial.

Em queda aquest dubte, precisament: ho aproves? Sempre vas ser de llàgrima fàcil, no ho oblido, però més enllà que et puguis sentir orgullós del record continu que presideix les nostres vides, veus bé que de tant en tant tinguem aquesta necessitat d'encauar-nos a plorar-te? Dos anys i un mes després?

Suposo que això és el que ens dóna pau, ni que sigui a través d'un suplici públic. O potser justament per aquesta circumstància.

El pou

Caminava i he caigut en un sot.
Cop sec, potser violent.
No sé si he perdut la consciència:
em fan mal els ossos
i la carn que en penja.

Si aixeco el cap veig el forat de llum
per on m'he escolat avall,
___________________ avall.
No puc calcular la distància,
no sé ni si sabré sortir-ne sol.

M'he acostumat a la roca freda del sot,
a la mica d'humitat i al verdet intuït,
fins la foscor ja em sembla relativa.

No s'hi està incòmode del tot,
______________________ aquí baix.
I la llum és tan amunt.

Primavera

Surten nens de sota les pedres:

riallers, ullesbatanats, marrans, inquiets.

Nens al parc,

nens als restaurants,

nens a les festes dels amics,

nens en panxes de companyes de feina.

Els avis que empenyen els cotxets són com tu.

Els pares que els netegen la babeta són com jo.

Però ni tu no ets avi -ni ho seràs,

Ni jo no sóc res.

I ara, dies llargs, felicitat als rostres

d'aquells que, inconscientment afortunats,

passegen progènie, flors i sol, inflats,

que no hi ha dinar complet sense postres.

Surto al carrer, camino, tants nens són un avís:

trista primavera, la d'un card entre llirs.

Ruleta russa

Si el tambor està mig buit, falles.

Si, a més, el percutor trontolla, estàs llest:

agraeix que no t'esclati a la mà.

Acuts a la perícia d'un franctirador,

li proporciones bales, ell hi posa l'ull:

l'encerta, però el tir duu la pólvora molla.

El darrer intent t'és aliè: des de la barrera

brindes per bales nòrdiques, potser eslaves,

estirp potent. El fracàs persisteix.

La sentència és dura, condemnat:

aprèn a suportar que ets l'extrem final,

el tret que dóna vida no l'encertaràs mai.

De regal: Manel

Se'm fa estrany pensar que no vas conèixer-los. Em són tan comuns!

Me'n sé gairebé totes les lletres i vaig córrer a comprar-me'n el segon àlbum el mateix dia que va sortir a la venda, ara no fa ni una setmana. Em costa de creure que una música i uns versos que diria que m'acompanyen des de fa qui sap lo, són d.I.: posteriors a tu. És la vida que no s'atura, què t'he de dir! I vindran més discs de Manel, i sortiran mes grups i potser em tornaré a esquinçar el turmell jugant a futbol i t'ho hauré d'explicar amb aquesta distància, parlant-me en segona persona, sabent que és fals, que faig trampa, però divertint-me amb l'engany i sentint un rau-rau a la panxa si coincideix que sona "La del soldadet", "Boomerang" o "La bola de cristall", tres melodies punyents que embolcallen històries tristes, nostàlgia d'infanteses felices o frases com "la vida que no hem viscut, simplement no existeix".

T'haurien agradat, ho sé. Cada cançó amaga un conte on l'important, sovint, és descobrir qui parla, quin és el punt de vista que han decidit agafar per explicar una història més o menys convencional. A "Roma", del primer disc, el joc l'expliciten a la primera línia: "Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys...", a la resta cal buscar-lo en els meandres i pistes de cada tema, i no sempre és evident. No ho era a "Ai, Dolors" i no ho és a "Benvolgut", ni a "Criticarem les noves modes de pentinats". M'imagino l'estampa: al cotxe, tornant d'alguna convenció inútil o d'una presentació en algun poble lluny de Barcelona, on també llegeixen, tal com vam fer amb l'últim del Calamaro, te'n recordes? Encara em sorprenc de la meva sang freda quan desgranàvem "Los chicos": ho vas notar, oi, que per dins plorava? Vas saber que m'acomiadava sense que ni jo mateix en fos conscient? Per què vas preferir buidar-te amb l'Àlex o el Pare Massot? No és un retret, tranquil: és que t'hagués volgut dir, parafrasejant els Manel, que quan seré vell seguiré escrivint-te igual, en aquest bloc o dins del pap. I passa això: que ja ara t'he d'escriure i no podem comentar que aquesta cançó serrateja i que n'hi ha alguna altra que podria ben ser de Leonard Cohen o del Sabina i que, tant se val, el més extraordinari de tot és que tenen un segell propi, original, fresc, gens grandiloqüent, que sap descriure una realitat i una trajectòria vital que és més meva que teva, però que es torna universal per la potència d'algunes lletres.

He fet crema, avui, i he recordat altres dies del pare.

Mentiria si digués que el ventall ha estat tan ampli

que ha inclòs des de les vegades que, sent nen,

tornava d'escola amb un regal fet de fang,

fins als anys d'universitat en què, pel que fos,

dinava a casa i preparava per sorpresa una crema Royal.

Mentiria si digués que no t'he trobat a faltar,

que ja ho tinc superat, que només tinc atacs de nostàlgia

molt de tant en tant, quan sento una música especial

o veig una fotografia que, muda, explica

una història d'amor que es va truncar massa aviat.

M'agradaria saber sumar-hi ukeleles, oboès, violins, algun saxo i una bateria in crescendo, però aquest no és el meu negociat.

Felicitats i bon Sant Josep.

Dependència

Visc de tu, encara.
Un any i mig més tard, ets en tots els camins
i només de mi depèn seguir-ne de nous.
Però el dilema és vell: sé obrir-los?
Sempre vas confiar-hi, ho sé prou:
el poruc sóc jo.

El rei és mort, visca el rei?

Escolta, Volòdia!

T'hauria encantat la metàfora:

"N'estava ben segur. Nabiu Roig era un autodidacta a punt de demostrar el fruit del seu talent. Exaltat i eufòric, també ho va anunciar al bar Manila:
-Ja tinc llesta la barca. Hi ha algun voluntari, amb furgoneta, que em vulgui portar fins al pantà, per provar-la?
En van sortir dos. Dos manobres. El van acompanyar a casa seva. Van entrar, van ensumar l'aire estancat, la pintura i l'aiguarràs i es van meravellar d'aquella barca tan ben feta, tan ben acabada, tan polida. I amb els seus rems, pintats de dos colors, un de vermell i l'altre verd, i a la barca hi havia escrit amb pintura negra el nom, Aurora. Nabiu Roig es va ficar dins la barca, dins l'Aurora, i es va estirar:
-Veieu? Com un bressol, com un taüt, em va a la mida, m'hi sento molt a gust. De ganes viuria aquí dins... si tingués sostre, si s'hi pogués cuinar...
Llavors van anar per carregar-la. L'haurien de portar a mans fins a la cantonada, perquè la furgoneta no podia entrar en aquell carrer tan estret de sota muralla (que sempre feia olor de roba estesa i llessamí). Al final, però, no va caldre: la barca no passava per la porta. Era massa grossa. Ni girada, ni plana, ni del dret ni del revés, la barca no passava."

Com va escriure en Manel Ollé, "Ramon Erra no para de créixer com a escriptor".
I tu l'hauries temptat, atret, cisellat i enlairat. Poc a poc, sense precipitacions.
O l'hauries assaborit a distància i llestos, cofoi que aquesta literatura nostra segueixi viva i doni fruits nous, frecos, originals i exquisidament lúcids.

Vacances forçades

Vago.
Passen els dies i espero que soni el telèfon, un telèfon, i mentrestant vago.
A estones escric i no sé si m'ho crec.
També llegeixo, gran consol per a la columna del temps aprofitat.
Però, sobretot, vago. I ja fa dos mesos. No espremo les hores com tant vaig veure fer-t'ho, amb la seguretat de qui no dubta ni per un segon que la tasca val la pena, que omple, que apassiona, que no hi ha res millor per tal d'omplir de sentit cada minut viscut.

Escriure o no escriure, vet aquí la qüestió.
Però si no és l'escriptura, què tinc?, vet aquí el gran tema.
M'hi força una pulsió interior o una imaginada pressió externa?, vet aquí l'ambigüitat no resolta.

I mentre interrogo passa el temps. I vago. I tot em distreu del camí amb punt d'arribada.

Fins que un dia s'acabaran aquestes vacances forçades i ja tindré l'excusa, un cop més, per no dedicar-me als meus presumptes interessos. Però em sentiré útil. I disculpat, que no alleugerit: la sensació de mediocritat em pesarà fins que no demostri el contrari.

Una llosa, sí, la responsabilitat.

Afirma Pereira

"Deixi de freqüentar el passat, miri de freqüentar el futur"

Llegeixo Tabucchi i et trobo en paràgrafs subratllats, reelectures històriques, teories sobre la confederació de les ànimes que formen un mateix ésser. I et voldria preguntar què et va semblar el llibre, que no vas catalogar amb les teves habituals estrelles, si et va agradar l'adaptació cinematogràfica que sé que vas veure, si he entès el final igual que tu. És metaliteratura, oi? T'hi sobra o penses, com jo, que és el que complementa amb mestria un argument rodó, una trama que emociona tot i que hi passen poques coses i deixa molts moments per la reflexió sobre la vida, la llibertat, les idees i la mort?

"I els meus records, va demanar Pereira, i el que he viscut? Serien tan sols un record, va respondre el doctor Cardoso, però no envaïrien d'una manera tan present el seu present d'ara. Si continua així es tornarà una mena de fetitxista dels records, qui sap si es posarà a parlar amb el retrat de la seva dona. Pereira es va eixugar els llavis amb el tovalló i digué: ja ho faig, doctor. El doctor Cardoso va somriure. Vaig veure el retrat de la seva dona a l'habitació de la clínica, digué, i vaig pensar: aquest home parla mentalment amb el retrat de la seva dona, encara no ha elaborat el dol, és ben bé això el que vaig pensar, doctor Pereira. En realitat no és que hi parli mentalment, va afegir Pereira, hi parlo en veu alta, li explico totes les meves coses,

i és com si el retrat em respongués.

Són fantasies dictades pel super-ego, va dir el doctor Cardoso."

He de deixar de parlar amb els teus retrats? Rendir-me a la raó del Jo, oblidar la pena de l'Ell i superar el dol?

Amb qui m'hauré transformat quan ja no et parli?

No, Gran Mussol, no em vinguis amb les raons del psicoanalista, que et sento: per ara prefereixo aferrar-me a la fantasia.

Dantesca (Tancar el parèntesi)

Nel mezzo del cammin di nostra vita

mi ritrovai per una selva oscura

ché la diritta via era smarritta.

El camí recte es va començar a tórcer ara just fa tres anys, en números rodons: durant les festes nadalenques del 2007 i l'entrada al 2008, que havíem anat a passar al tòrrid estiu correntí.

• La primera que ens ferí fou la veu del cardiòleg, Dr. Acosta: calia intervenir i col·locar algun tipus d'aparell a l'aorta, la corol·lària o vés a saber quina venota de per allí a la vora. En paral·lel, en aquest mateix cercle, la Dra. Teruggi confirmava sospites: la procreació seria un problema.

• La segona va ser el mes de soledat forçada: tornar d'Argentina el 31 de desembre a la nit, sol, i esperar, amb el cor en un puny, noves sobre la recuperació del pacient. En aquell moment no sabia que passarien tres anys abans de tornar-lo a veure.

• La tercera va marcar-nos a foc una data: el 3 de març, pronòstic negre al pulmó i al cervell. Pinten bastos: la força de voluntat i les teràpies difícilment batran el drac. Comença l'hora d'imaginar un futur ben diferent al que sempre havia idealitzat: no hi haurà contes de l'avi -els protocols científics són massa lents.

• La quarta no fou una sageta emmetzinada: va ser tot un Sant Sebastià, un cos deballesters, va ser el cercle infernal on Sísif empeny eternament la roca muntanya amunt, va ser l'últim descens, va ser el tènue tel d'humanitat que es difuminava i ja no podia amagar la decrepitud de la podridura, va ser el carrer de l'amargura, va ser la bena caient dels ulls, va prendre forma de reacció al·lèrgica; van ser tres setmanes d'agost cisellades en la pedra més dura i negra del record més íntim.

• La cinquena, un pur tràmit: una data, una hora, un darrer sospir.

27 d'agost del 2009, 13:34. Requiescat in pace.

• La sisena és el que ve després, fins avui encara: un any, quatre mesos i dotze dies d'homenatges i presentacions pòstumes, d'acostumar-se a un buit que és ple, però intangible, a una absència present, però irreal; temps de pensar-lo cada dia i fer-hi broma, de plorar i tenir dubtes, de... com collons expressar-ho?
  
  
• I la setena fou una il·lusió fosa de cop quan ja creixia, quan començava a prendre forma, quan discutíem noms i havíem comès la imprudència de fer-ho públic. La il·lusió d'omplir la buidor de vida nova, de fer nét i abocar-hi tot el coneixement adquirit i tot l'amor que encara fabriquem i ens sobra.

Hi ha hagut més morts i més circumstàncies adverses per a completar els nou cercles, però les set espases bellpuigenques m'han endurit prou com per resultar-hi irresponsablement immune, gèlidament distant.

En aquests tres anys no han estat poques les vegades que hem pensat -mig de broma, mig de debò- si algú no ens havia assenyalat, si no era hora que els déus es fixessin en altres, si no fóra bo tornar-se a batejar.

Per això, des que a l'estiu va consumar-se la setena, la necessitat de tornar a Corrientes se'm va fer imperiosa: em calia tancar el cercle o el parèntesi de malvestats iniciades arran de la darrera visita i la meva solitària fugida. Així mateix vam arribar-hi fa quinze dies, gairebé fugint de les tradicions nadalenques. Aterrar per sorpresa enmig d'un estiu tòrrid i humit va ser el tour-de-force necessari per trencar la dinàmica, el cop de puny sobre la taula, el dir fins aquí i prou.

En aquesta terra preselvàtica, de clima semitropical i frontera entre un cristianisme missioner i creences índigenes tan velles com la pluja i el Paranà impassible, avui hem batejat a l'Agustín. Té 9 anys i ho va decidir ell sol. La cerimònia ha estat un petit luxe, dedicada exclusivament als parents més propers: pares, germana, avis i els tiets de Barcelona. Li hem fet de padrins. A la petita església de Santa Ana de los Guácaras, de factura colonial, un capellà gros i suorós ha aconseguit, amb una missa amena i bromista, carregant-hi símbols i benediccions amb relíquies, que els més escèptics ens sentissim còmodes i fins commoguts.

A fora, començaven a agombolar-se núvols de totes les tonalitats del blau i el gris. Quan acabo aquestes línies, força hores després, plou a cor què vols. Plou com només he vist fer-ho aquí, que a cada tromba hi va la vida, que aquí és verda, resplendent, exhuberant. Poderosa vida.